Quina insòlita estranyesa
sentir les faules de les teves mans
acaronant-me certes les esperances
Quina pluja mes viva la dels teus llavis
ruixats de fruits vermells i delicats
fonent-se en nèctars deliciosos
amb els meus quan ahir foren l´oblit de mi
I el dol del bes trencat i del adeu momentani
Quina rosella m’habita i tremola fràgil
a dins del meu cor ara
i m’encén els sospirs a hores d’ara
que sense vent ni prats verds
on caminar cap a tu
vaig boja i ànima encesa cap a tu
I em descalço als teus peus
de l’enyorança que ens tenim
de no haver-nos sentit
encara mai bosc en dins
en els nostres mons volàtils de nuesa...
Quin anhel el dels meus pits
d´ésser les àmfores saciant-te
el desig dels llavis
i l´escultura que formin
les conques de les teves tèbies mans
per fer-se les formes que t’encantin
i ensorrin per sempre els teus plors
Quins núvols estant cremant ara
per sobre del nostre desig
de fondre’ns en una nit sense fi
sense vestits ni paraules fràgils
que ens destorbin
Quin silenci quasi d’àngels
els teus ulls escrutini dins dels meus
Com si a l´instant m’endevinessis
pesant-te tant a fons i tant a dins
I tan voraç de vida pels nostres sexes càlids
recollint-nos punt i a part
nus...
Al marge de la solitud del món
i del ahir que van viure
sense fer-nos les boques d’aigua
i els cossos de foc en flames
I així com deia "Sau" en aquella cançó que cantava
quan nosaltres eren joves
quasi purs...
...Jo escriuré sense ploma, si tu em deixes
a la terra nua del teu cos,
a la terra nua del teu cos
nino meu…
Que aquesta nit puc estar
completament boja
per tu
1 comentario:
Precioso ese "escribir sin pluma"
Un abrazo.
Publicar un comentario