Mostrando entradas con la etiqueta dona d´aire. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta dona d´aire. Mostrar todas las entradas
viernes, 8 de agosto de 2014
martes, 28 de enero de 2014
Ma llibertat sencera... / Mi libertad entera...
que ja no era dona ni frontera
Tan sols era la pell
de la tristesa
La flor oberta a la nit
La sang que obre camí
als versos i al vertigen
Els seus dits eren pètals
el seu pit la rosada
La seva boca immolada
era pluja i torb
d'una altra primavera
emparaulada
On l'amor havia estat
un noble designi
Havia après
i ensamblat
de l'amor la ferida ...
Que dorm en si mateix
la fràgil existència
de l'essència
L'emergència i la sang
de la dona de l'aire
Havia tingut que morir
a punta i vulva
contra els bàrbars
Per després ( tota mullada )
només gaudir
de caminar somnàmbula
en despertar l'alba d'un altre somni
on poguer assolejar-se al vent
sense cap mascle
Havia après a ser lliure
A créixer i arrelar-se
A despertar-se joiosa
de sentir-se femella
A no tornar a ser mai
més dòcil
A sentir-se estrangera
a la terra de l'home
A acaronar-se les galtes
quan la feien plorar
A galopar i fer bruma
les seves impol · lutes ruïnes
A aixecar-se i cridar:
PROU !
PER DÉU!
FORA !
Ara sóc jo la que parla
la que es vessa en versos
a destemps i a deshora
La que governa el cim
dels meus dies
La veritable amant
boixa per respirar
de l' Aire:
"MA LLIBERTAT SENCERA"
"dona d´aire"
Que se quedó tan desnuda
que ya no era hembra ni frontera
Tan sólo era la piel
de la tristeza
La flor abierta a la noche
La sangre que abre un comienzo
al vértigo y los versos
Sus dedos eran pétalos
Su pecho era el rocío
Su boca inmolada
la lluvia y la ventisca
de otra primavera
apalabrada
Donde el amor había sido
un noble designio
Había aprendido
y ensamblado
del amor la herida...
Que duerme en sí mismo
la frágil existencia
de la esencia
La emergencia y la sangre
de la mujer del aire
Había tenido que morir
a punta y vulva
contra los bárbaros
contra los bárbaros
Para después
(mojada)
gozar solamente
de caminar sonámbula
al despertar al alba de otro sueño
Donde solearse
al viento sin hombre
Había aprendido a ser libre
A crecer y enraizarse
a despertar dichosa de ser hembra
A no volver a ser nunca más dócil
A sentirse extranjera
en la tierra del hombre
A acariciarse las mejillas
si la hacían llorar
A galopar y transformar en bruma
sus impolutas ruinas
A levantarse y gritar:
¡BASTA!
¡POR DIOS!
¡FUERA!
Ahora soy yo la que habla
la que se derrama en versos
a destiempo y deshora
La que gobierna la cima
de mis días
La verdadera amante
loca por respirar
del Aire:
"MI LIBERTAD ENTERA"
"mujer de aire"
Etiquetas:
alas,
dona d´aire,
libertad,
mujer de aire
jueves, 20 de enero de 2011
Mujer planeta / Dona planeta
![]() |
| http://www.janiceurnsteinweissman.com/gallery/index.html |
Mujer planeta
Amor de aire,
Amor de aire,
recuérdale a tus besos
que he pintado mis mejillas y mis sueños
en la añoranza.
Que mi piel está temblando
a la sombra del viento
aquí desnuda, tan lejos de ti
dormida en mi nostalgia.
Soñaba ayer...
Que tú ya estabas
buscando en mí la primavera
que siempre te hacía regresar
a dibujar la senda de mis labios bajo los tuyos.
Que ya no volabas más
tan lejos de mí
y yo olvidaba por completo
aquel destino insensato
de ser una mujer de aire...
Entonces sólo era:
un cuerpo planetario.
Sí, un planeta muy pequeño
en medio del universo
con mucha vida dentro
y todos sus detalles.
Sus ojos, sus brazos, sus piernas,
sus montes, sus colinas,
sus valles paraíso,
sus verdes selvas
sus ríos plateados,
que como venas que me surcaban,
un mar inmenso envuelto a mis caderas
y un volcán secreto en medio de todo,
donde habitaba el fuego de una estrella,
dormida en la cuna de mi vientre planetario
debajo de mi corteza terrestre.
Que solamente tú
sabías despertar.
Dona planeta
Amor d’aire...
Amor d’aire...
Recorda-li al teu bes
Que jo he pintat les meves galtes i el meus somnis
amb l’enyorança
que la meva pell tremola
a l´ombra del vent
Aquí tan nua i tan lluny de tu
dormida en la nostàlgia.
Somiava ahir...
Que tu ja hi eres
cercant en mi la primavera que sempre et feia retornar
a dibuixar la senda dels meus llavis sota els teus.
Que ja no volaves més tan lluny de mi
I jo també m’oblidava completament
d’aquell destí insensat
de ser una dona d’aire…
Llavors era només:
un cos planetari.
Sí, un planeta molt petit
amb molta vida dins
i tots els seus detalls.
Els seus ulls, els seus braços, les cames
les seves muntanyes, els cims,
les valls del paradís
les seves selves tan verdes
els rius platejats
que em solcaven com a venes
un mar immens embolicat als meus malucs
i un volcà secret al mig de tot
a on habitava el foc d´una estrella
dormida en el bressol
del meu ventre planetari,
per dins de la meva escorça terrestre.
Que només tu
sabies despertar.
Etiquetas:
dona d´aire,
mujer de aire,
poema
martes, 2 de noviembre de 2010
Nua de vent/ Desnuda de viento
Nua de vent
I es que em mories
Em feies morir d’amor
de dins a fora
...De fora a l’aire
Em feies morir
de les memòries
de la meva carn
de la meva carn
de la meva ànima
a cada empenta i a cada bes
que em donaves
Em mories de dolça mort
i em feies viure de vida
I jo era la renaixença
de la teva aurora
Aurora de pluja
i de mans blanques,
quasi urpes,
arrelada a les branques
del teu cos
Després em despertava
Trèmula, volàtil i sense pes,
nua de vent
Ruixada de les teves blanques escumes
I dels teus petons de mel
Però mirava entre els llençols
i tu no hi eres...
Llavors m’adonava de tot
Un altre cop havia tingut
que atrapar-te
l’ànima i el cos
pel meu somni
Perquè tu encara no hi eres
I es que encara...
No havies vingut
No havies vingut
a renéixer amb mi
en aquell llit
"dona d´aire"
"dona d´aire"
Y es que moría
Me hacías morir de amor
De dentro a fuera
...De fuera al aire
Me hacías morir
de las memorias de mi carne
de mi alma
a cada empujón
con cada beso
que me dabas
Me hacías morir de dulce muerte
Y me hacías vivir de vida
Y yo era el renacimiento de tu aurora
Aurora de lluvia
Y manos blancas,
casi garras,
arraigadas
a las ramas
de tu cuerpo
Luego me despertaba
Trémula, volátil y sin peso,
Desnuda de viento
Rociada de tus blancas espumas
Y de tus besos de miel
Y miraba entre las sábanas
Pero no estabas
Entonces me daba cuenta de todo,
de todo
Una vez más había tenido
que atraparte
en cuerpo y alma
para mi sueño
noctámbulo
Porque tú no estabas
Y es que aún...
Y es que aún...
No habías venido
A renacer conmigo
en aquella cama
en aquella cama
“mujer de aire”
Suscribirse a:
Entradas (Atom)






