Mostrando entradas con la etiqueta dona d´aire. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta dona d´aire. Mostrar todas las entradas

viernes, 8 de agosto de 2014

"A la terra nua del teu cos" / "En la tierra desnuda de tu cuerpo" (Poesia a la platja)


Quina insòlita estranyesa
sentir les faules de les teves mans
acaronant-me certes les esperances
Quina pluja mes viva la dels  teus llavis
ruixats de fruits vermells i delicats
fonent-se en nèctars deliciosos
amb els meus quan ahir foren l´oblit de mi
I el dol del bes trencat i del adeu momentani

Quina rosella m’habita i tremola fràgil
a dins del meu cor ara
i m’encén els sospirs a hores d’ara
que sense vent ni prats verds
on caminar cap a tu
vaig boja i ànima encesa cap a tu
I em descalço als teus peus
de l’enyorança que ens tenim
de no haver-nos sentit
encara mai bosc en dins
en els nostres mons volàtils de nuesa...

Quin anhel el dels meus pits
d´ésser les àmfores saciant-te
el desig dels llavis
i l´escultura que formin
les conques de les teves tèbies mans
per fer-se les formes que t’encantin
i ensorrin per sempre els teus plors

Quins núvols estant cremant ara
per sobre del nostre desig
de fondre’ns en una nit sense fi
 sense vestits ni paraules fràgils
que ens destorbin

Quin silenci quasi d’àngels
els teus ulls escrutini dins dels meus
Com si a l´instant m’endevinessis
pesant-te tant a fons i tant a dins
I tan voraç de vida pels nostres sexes càlids
recollint-nos punt i a part
nus...
Al marge de la solitud del món
i del ahir que van viure
sense fer-nos les boques d’aigua
i els cossos de foc en flames

I així com deia "Sau" en aquella cançó que cantava
quan nosaltres eren joves
quasi purs...

...Jo escriuré sense ploma, si tu em deixes
a la terra nua del teu cos, 
a la terra nua del teu cos
nino meu…

Que aquesta nit puc estar 
completament boja

per tu


Qué insólita extrañeza
sentir las fábulas de tus manos
acariciándome ciertas las esperanzas

Qué ilusión más viva
Imaginar tus labios
llenos de frutos rojos y delicados
fundiéndose en néctares deliciosos
con los míos

Qué amapola me habita
y tiembla frágil en mi corazón
y me enciende los suspiros
justo ahora
que sin viento ni prados verdes 
donde llegar hacia ti
 voy loca y alma encendida
hacia a ti

Y me descalzo a tus pies...
de la añoranza que tenemos
de no habernos sentido todavía
bosque adentro
 en nuestros mundos volátiles
de desnudez

Qué anhelo el de mis pechos
de ser las ánforas saciándote 
el deseo de tus labios
y la escultura que formen
las cuencas de tus tibias manos
y ser las formas que te encanten
y derrumben tu llanto

Qué nubes están ardiendo
por encima del deseo
de fundirnos en una noche sin fin
y sin ropajes ni palabras frágiles
que nos perturben

Qué silencio casi de ángeles
tus ojos escrutinio
en los míos
Como si al instante me adivinases
pensando en mí tan a fondo
tan adentro de mí
y tan voraz de vida 
por nuestros sexos cálidos
recogiéndonos punto y aparte
al margen de la soledad del mundo
y del ayer que vivimos 
sin sentir las bocas de agua
ni la piel de fuego en llamas

Y así como decía "Sau"
en aquella canción que cantaba
cuando nosotros éramos jóvenes
 casi puros:
... Yo escribiré sin pluma,
si me dejas...
en la tierra desnuda de tu cuerpo
en la tierra desnuda de tu cuerpo
niño mío

Que esta noche puedo estar
completamente loca

por ti


martes, 28 de enero de 2014

Ma llibertat sencera... / Mi libertad entera...



Que es va quedar tan nua
que ja no era dona ni frontera
Tan sols era la pell
de la tristesa
La flor oberta a la nit
La sang que obre camí
als versos i al vertigen

Els seus dits eren pètals
el seu pit la rosada
La seva boca immolada
era pluja i torb
d'una altra primavera
emparaulada
On l'amor havia estat
un noble designi 

Havia après
i ensamblat 
de l'amor la ferida ...

Que dorm en si mateix
la fràgil existència
de l'essència
L'emergència i la sang
de la dona de l'aire

Havia tingut que morir
a punta i vulva 
contra els bàrbars
Per després ( tota mullada )
només gaudir
de caminar somnàmbula
en despertar l'alba d'un altre somni
on poguer assolejar-se al vent 
sense cap mascle

Havia après a ser lliure
A créixer i arrelar-se
A despertar-se joiosa 
de sentir-se femella
A no tornar a ser mai 
més dòcil
A sentir-se estrangera
a la terra de l'home
A acaronar-se les galtes
quan la feien plorar
A galopar i fer bruma
les seves impol · lutes ruïnes
A aixecar-se i cridar:
PROU !
PER DÉU!
FORA !

Ara sóc jo la que parla
la que es vessa en versos
a destemps i a deshora
La que governa el cim
dels meus dies

La veritable amant 
boixa per respirar
de l' Aire:
"MA LLIBERTAT SENCERA"


"dona d´aire" 


Que se quedó tan desnuda
que ya no era hembra ni frontera
Tan sólo era la piel
de la tristeza
La flor abierta a la noche
La sangre que abre un comienzo 
al vértigo y los versos

Sus dedos eran pétalos
Su pecho era el rocío
Su boca inmolada
la lluvia y la ventisca
de otra primavera 
apalabrada 
Donde el amor había sido
un noble designio 

Había aprendido  
y ensamblado
del amor la herida...

Que duerme en sí mismo
la frágil existencia
de la esencia 
La emergencia y la sangre
de la mujer del aire

Había tenido que morir
a punta y vulva 
contra los bárbaros
Para después  
(mojada)
gozar solamente 
de caminar sonámbula 
al despertar al alba de otro sueño
Donde solearse
al viento sin hombre 

Había aprendido a ser libre
A crecer y enraizarse
a despertar dichosa de ser hembra
A no volver a ser nunca más dócil
A sentirse extranjera 
en la tierra del hombre

A acariciarse las mejillas
si la hacían llorar
A galopar y transformar en bruma 
sus impolutas ruinas
A levantarse y gritar:

¡BASTA! 
¡POR DIOS!
¡FUERA!

Ahora soy yo la que habla
la que se derrama en versos 
a destiempo y deshora
La que gobierna la cima
de mis días

La verdadera amante
loca por respirar
del Aire:

"MI LIBERTAD ENTERA"

"mujer de aire"



jueves, 20 de enero de 2011

Mujer planeta / Dona planeta



http://www.janiceurnsteinweissman.com/gallery/index.html



Mujer planeta


Amor de aire,
recuérdale a tus besos
que he pintado mis mejillas y mis sueños
en la añoranza.
Que mi piel está temblando
a la sombra del viento
aquí desnuda, tan lejos de ti
 dormida en mi nostalgia.

Soñaba ayer...
 Que tú ya estabas
buscando en mí la primavera
que siempre te hacía regresar
a dibujar la senda de mis labios bajo los tuyos.
Que ya no volabas más
 tan lejos de mí
y yo olvidaba por completo
 aquel destino insensato
de ser una mujer de aire...

Entonces sólo era:
un cuerpo planetario.
Sí, un planeta muy pequeño
en medio del universo
con mucha vida dentro
y todos sus detalles.

Sus ojos, sus brazos, sus piernas,
sus montes, sus colinas,
sus valles paraíso,
sus verdes selvas
sus ríos plateados,
que como venas que me surcaban,
un mar inmenso envuelto a mis caderas
y un volcán secreto en medio de todo,
donde habitaba el fuego de una estrella,
dormida en la cuna de mi vientre planetario
debajo de mi corteza terrestre.
Que solamente tú
sabías despertar.





Dona planeta


Amor d’aire...
Recorda-li al teu bes
Que jo he pintat les meves galtes i el meus somnis
amb l’enyorança
que la meva pell tremola
a l´ombra del vent
Aquí tan nua i tan lluny de tu
dormida en la nostàlgia.

Somiava ahir...
Que tu ja hi eres
cercant en mi la primavera que sempre et feia retornar
a dibuixar la senda dels meus llavis sota els teus.
Que ja no volaves més tan lluny de mi
I jo també m’oblidava completament
d’aquell destí insensat
de ser una dona d’aire…
Llavors era només:
un cos planetari.

Sí, un planeta molt petit
amb molta vida dins
i tots els seus detalls.

Els seus ulls, els seus braços, les cames
les seves muntanyes, els cims,
les valls del paradís
les seves selves tan verdes
els rius platejats
que em solcaven com a venes  
un mar immens embolicat als meus malucs
i un volcà secret al mig de tot
a on habitava el foc d´una estrella
dormida en el bressol
 del meu ventre planetari,
per dins de la meva escorça terrestre.
Que només tu
sabies despertar.



martes, 2 de noviembre de 2010

Nua de vent/ Desnuda de viento



Nua de vent

I es que em mories
Em feies morir d’amor
de dins a fora

...De fora a l’aire

Em feies morir
de les memòries 
de la meva carn
de la meva ànima
a cada empenta i a cada bes
que em donaves

Em mories de dolça mort
i em feies viure de vida
I jo era la renaixença
de la teva aurora
Aurora de pluja
i de mans blanques,
quasi urpes,
arrelada a les branques
del teu cos

Després em despertava
Trèmula, volàtil i sense pes,
nua de vent
Ruixada de les teves blanques escumes
I dels teus petons de mel
Però mirava entre els llençols
i tu no hi eres...

Llavors m’adonava de tot
Un altre cop havia tingut
que atrapar-te
l’ànima i el cos
pel meu somni
Perquè tu encara no hi eres
I es que encara...
No havies vingut
a renéixer amb mi
en aquell llit 


"dona d´aire"

 Desnuda de viento

Y es que moría
Me hacías morir de amor
De dentro a fuera

...De fuera al aire

Me hacías morir
de las memorias de mi carne
de mi alma
a cada empujón
 con cada beso
que me dabas

Me hacías morir de dulce muerte
Y me hacías vivir de vida
Y yo era el renacimiento de tu aurora
Aurora de lluvia
Y manos blancas,
casi garras,
arraigadas
a las ramas 
de tu cuerpo

Luego me despertaba
Trémula, volátil y sin peso,
Desnuda de viento
Rociada de tus blancas espumas
Y de tus besos de miel
Y miraba entre las sábanas
Pero no estabas

Entonces me daba cuenta de todo,
de todo
Una vez más había tenido
que atraparte
en cuerpo y alma
para mi sueño
noctámbulo
Porque tú  no estabas
Y es que aún...
No habías venido 
A renacer conmigo  
en aquella cama

“mujer de aire”