Mostrando entradas con la etiqueta poemas en catalán. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta poemas en catalán. Mostrar todas las entradas

jueves, 30 de abril de 2015

T´escric un somni/ Te escribo un sueño


T´escric un somni que m´ensopega als dits
A dins meu es de nit i fora sóc rosada
cercant-te un bosc de faules 
a les fosques
No tinc cap vers per tu
duc un incendi al pit
Una rosella m´encen de dins a fora 
i sóc el maig ferit als llavis 
Els mots resten dormits mirant-te als ulls 
Tinc els dits fent camins 
rierols que solquen els teus flocs rinxolats
Camins humits que neixen a la llengua
i a cau d´orella un cant que et diu secrets
"Res ha de ser prohibit en aquest instint. La pell, la set, el cim de tu i jo"
Res mes bonic que el teu déu nu i estès 
sobre els llençols
I ahir fos tot plugim i cor d´abril
però avui la nit es torna maga
i Maig dispara
la lluna està minvant a la finestra
de sobte ens riu la vida
El meu ventre batega i sé que tu transpires
El desig es arritmia 
que entre fractals i ombres es desboca
Les mans ara son branques d´aquest arbre
La cremor de la sang 
ho saps
no té paraules
L´esclat febril del sexe que es proclama
i l´animal que neix es tendre i fosc
precipitat no sap
que s´incendia a les boques
No sap si el bes es teu o meu
si es foc o es aigua el bes que es besen
I aquell gemec que aboques darrera el meu clatell
clama la set dels pactes de la carn
el bram profund del cor de l`oceà
I jo sirena
serena i clara sóc
Sóc en la veu que reconeixes
i potser no sabré que mes enllà de mi mateixa o la paraula
la dona que ha d´estimar-te 
constelarà en la deessa
i estic vivint ocells que volen
de pit a dins cap a tu
i sóc la nit que miola 
l´instint que tu em dibuixes a les mans
I jo lletraferida
escric contes prohibits
mentre arribes
contes que ja no son poemes 
sino flames encenses com un far
llunyà i a l´horitzó 
perque tu llegeixis
allà tan nu al teu llit
mentre somies...
Res es mes cert que això
Que tu 
la nit i jo
la lluna nua jugant als ventres nus
la sal llunyana al mar
i a dins la veu
la cançó
la dona que respira del teu cos
els nostres gats que miolen
 el teu home s´escriu 
i no sap de poemes 
però creu en la llegenda
la pell d´amant 
el bes flama de l´alba
el zel que es com la nit
al bosc
 la dona d´aire
el foc
la fam 
i l´home
els nostres cossos 
que tremolan
i es desfan

Els Déus de pell
s´invoquen 
a la carn



Te escribo un sueño
que tropieza entre mis dedos
Dentro de mí es de noche
y fuera soy rocío 
que anhela para ti el bosque de las fábulas
No tengo ningún verso
llevo un incendio en el pecho
Una amapola me enciende de dentro a fuera 
Soy mayo herido entre los labios
Las palabras se duermen mirándote a los ojos
Mis dedos trazan caminos
arroyos que surcan tus mechones
tus rizos 
y húmedos senderos que nacen en la lengua
Un canto te susurra secretos al oído
"Nada estará prohibido en este instinto. La piel, la sed, la cima de nosotros”

Ayer era la lluvia y el corazón de abril
Y hoy
ya ves 
nada es más hermoso 
que tu dios desnudo 
tendido entre las sábanas
La noche es maga
Mayo dispara
Mi vientre late y sé que tú transpiras
la luna está menguando en la ventana
y de repente la vida nos enfrenta y sonríe
El deseo es arritmia que desboca entre sombras y fractales
Las manos son las ramas de este árbol
El ardor de la sangre
lo sabes
no entiende de palabras
El estallido febril del sexo se proclama
el animal que nace es tierno
oscuro e impaciente
se precipita 
no sabe que se incendia entre las bocas
no sabe si el beso es tuyo o de mis labios
Si es fuego o agua el beso que se besan
Y aquel gemido que dejas tras mi nuca
clama la sed 
los pactos de la carne
el bramido profundo del corazón del océano
Y yo sirena
serena y clara soy
Soy en la voz que reconoces
y quizá no sabré que más allá de mí misma
y la palabra
la mujer que ha de amarte
constelará en la diosa
y voy viviendo en pájaros que vuelan
del interior de mi pecho hacia tus ramas
y soy la noche tuya
la noche que maúlla
Soy este instinto que tú dibujas en mis manos
Soy la literatura herida
Y ya sólo te escribo cuentos prohibidos
mientras llegas
y ya no son poemas
sino llamas que prendo como un faro lejano 
en tu horizonte
para que tú los leas 
desnudo
en esa cama
mientras sueñas ...

Nada más cierto que esto
Que tú
la noche y yo
la sal lejana sobre el mar
la luna tan desnuda
jugando entre los vientres
y dentro de la voz
en la canción
la mujer que respira de tu cuerpo
 nuestros gatos maullan
y tu hombre se escribe 
y no sabe de poemas
él cree en la leyenda
quiere la piel de amante
el beso en llamas como el alba
el celo como la noche al bosque
y en la mujer de aire
el fuego
el hambre
el hombre
nuestros cuerpos 
que tiemblan
se deshacen
...

Dioses de piel
se invocan
en la carne

viernes, 8 de agosto de 2014

"A la terra nua del teu cos" / "En la tierra desnuda de tu cuerpo" (Poesia a la platja)


Quina insòlita estranyesa
sentir les faules de les teves mans
acaronant-me certes les esperances
Quina pluja mes viva la dels  teus llavis
ruixats de fruits vermells i delicats
fonent-se en nèctars deliciosos
amb els meus quan ahir foren l´oblit de mi
I el dol del bes trencat i del adeu momentani

Quina rosella m’habita i tremola fràgil
a dins del meu cor ara
i m’encén els sospirs a hores d’ara
que sense vent ni prats verds
on caminar cap a tu
vaig boja i ànima encesa cap a tu
I em descalço als teus peus
de l’enyorança que ens tenim
de no haver-nos sentit
encara mai bosc en dins
en els nostres mons volàtils de nuesa...

Quin anhel el dels meus pits
d´ésser les àmfores saciant-te
el desig dels llavis
i l´escultura que formin
les conques de les teves tèbies mans
per fer-se les formes que t’encantin
i ensorrin per sempre els teus plors

Quins núvols estant cremant ara
per sobre del nostre desig
de fondre’ns en una nit sense fi
 sense vestits ni paraules fràgils
que ens destorbin

Quin silenci quasi d’àngels
els teus ulls escrutini dins dels meus
Com si a l´instant m’endevinessis
pesant-te tant a fons i tant a dins
I tan voraç de vida pels nostres sexes càlids
recollint-nos punt i a part
nus...
Al marge de la solitud del món
i del ahir que van viure
sense fer-nos les boques d’aigua
i els cossos de foc en flames

I així com deia "Sau" en aquella cançó que cantava
quan nosaltres eren joves
quasi purs...

...Jo escriuré sense ploma, si tu em deixes
a la terra nua del teu cos, 
a la terra nua del teu cos
nino meu…

Que aquesta nit puc estar 
completament boja

per tu


Qué insólita extrañeza
sentir las fábulas de tus manos
acariciándome ciertas las esperanzas

Qué ilusión más viva
Imaginar tus labios
llenos de frutos rojos y delicados
fundiéndose en néctares deliciosos
con los míos

Qué amapola me habita
y tiembla frágil en mi corazón
y me enciende los suspiros
justo ahora
que sin viento ni prados verdes 
donde llegar hacia ti
 voy loca y alma encendida
hacia a ti

Y me descalzo a tus pies...
de la añoranza que tenemos
de no habernos sentido todavía
bosque adentro
 en nuestros mundos volátiles
de desnudez

Qué anhelo el de mis pechos
de ser las ánforas saciándote 
el deseo de tus labios
y la escultura que formen
las cuencas de tus tibias manos
y ser las formas que te encanten
y derrumben tu llanto

Qué nubes están ardiendo
por encima del deseo
de fundirnos en una noche sin fin
y sin ropajes ni palabras frágiles
que nos perturben

Qué silencio casi de ángeles
tus ojos escrutinio
en los míos
Como si al instante me adivinases
pensando en mí tan a fondo
tan adentro de mí
y tan voraz de vida 
por nuestros sexos cálidos
recogiéndonos punto y aparte
al margen de la soledad del mundo
y del ayer que vivimos 
sin sentir las bocas de agua
ni la piel de fuego en llamas

Y así como decía "Sau"
en aquella canción que cantaba
cuando nosotros éramos jóvenes
 casi puros:
... Yo escribiré sin pluma,
si me dejas...
en la tierra desnuda de tu cuerpo
en la tierra desnuda de tu cuerpo
niño mío

Que esta noche puedo estar
completamente loca

por ti


jueves, 6 de marzo de 2014

NAYUD, un poema de Laura Caro traducido al catalán

 

 

Nayud

Pous profunds em miren
desde Nayud, a qui no puc oblidar.
Acaba de complir deu anys
i porta tatuats aquells dies negres
que mai arribo a comprendre.
També aquell dia blanc, fa dos anys,
quan va anar a demanar, espantada i decidida 
el seu divorci a Yemen.

El dia que li van concedir
ho va celebrar amb la seva única nina,
a la que abans pintava sang a la vagina
i blaus als braços.

Després es va posar a preparar absent i pensativa
els seus llibres gastats per tornar a escola.

 
Nayud
Pozos profundos me miran 
desde Nayud, a quien no olvido.
Acaba de cumplir diez años
y lleva tatuados esos días negros
que nunca alcanzó a comprender.
También aquel día blanco, hace dos,
cuando acudió a pedir,  asustada
y decidida, su  divorcio en Yemen.

El día que se lo concedieron
lo celebró con su única muñeca,
a la que antes pintaba sangre
en la vagina y moratones en los brazos.

Después preparó ausente y pensativa 
sus libros gastados para volver al colegio.
 Laura Caro

 

Quería contaros, que este próximo Sábado estaremos recitando en el Masnou y por eso este hermoso poema, de mi queridísima amiga Laura Caro. Os pongo aquí el enlace por si alguien quiere acercarse a compartir con nosotros:

 

https://www.facebook.com/events/259127890929379/?ref_dashboard_filter=upcoming 

 

*Si alguien desea comentar el poema de NAYUD, hacedlo, por favor, aquí en su blog: 

 

Aquí: El blog de Laura Caro

          

 


lunes, 5 de noviembre de 2012

Intemperie


Debías leer en mí
una lluvia de octubre calando cada verso,
una tristeza nívea que conocías
porque en otro tiempo había sido por ti
Entonces regresaste, irrefutable,
a pesar de los años y la distancia
que aun no podrías explicar mirándome a los ojos
Sólo llamaste y me pediste: “vuélveme a querer”
y no sé qué temblor me traicionó al hablarte
que supiste que no había dejado jamás de hacerlo

Todo era casi igual pasado el tiempo en mí
es lo que tiene una mujer de aire;
la piel del corazón más blanca,
la palma de la mano abierta,
el alma ilusionada, casi nueva,
los pechos tibios y serenos
y tú… que aún sabías leerme desde adentro

Fue más sencillo mentir
inventarte una vida donde no había raíz
deshacer mi fe al aliento
de aquel amor de intemperie
sabiendo que al principio
yo no tendría frío
y tú, podrías soñarte libre







Devies llegir en mi
una pluja d´octubre calant-me en cada vers
una tristor que coneixies perquè en un altre temps
havia estat per tu
Llavors vas retornar-me,
 irrefutable
malgrat els anys i la distància
que encara no podries explicar mirant-me als ulls
Em vas trucar pregant-me: “torna´m a estimar”
i no se quina tremolor a la veu em va trair
que vas saber que mai
havia deixat de fer-ho

Tot era ben igual malgrat el temps en mi
es el que té una dona d´aire
la pell del cor mes blanca, les mans obertes,
la joia il·lusionada, quasi verge,
els pits serens i tebis... i tu
que encara sabies llegir-me des de dins

Va ser molt mes senzill mentir-me
inventar-te una vida on no hi havia fruits
des-fer la meva fe a l´alè
del teu amor d´intempèrie
saben que en un principi jo no tindria fred
i tu, podries somiar-te lliure