viernes, 22 de octubre de 2010

Et conec com a un somni i no se per què/ Te conozco como a un sueño y no sé por qué...


"El beso, tributo a Rodin" de Gabriel Altamirano




No sé per què  
Ni per on, ni quan serà
El que avui sé que sí serà
No sé per què en aquest instant d’ara
No està desesperant-me encara
El somni que no ha lliscat
Anyil i ferma i veritable,
febril de la teva
esperança
i de la teva
fam

De la teva boca,
de la teva paraula
de les teves mans blanques
obrint les aigües
i aquella escletxa
de mon
i aquell bocí d’infinit:

on tu en vegis i jo et miri
i els ulls del destí ens contemplin
encara amb més bona cara a tu i a mi
arreplegant-nos nus sota un mantell d’estels
I així tu siguis i jo et tingui ésser a dins meu
I tu en besis i jo sigui els llavis i el Univers
I la nuesa mes pura del teu bes
…i la noctàmbula fragància
…i la delícia de les hores
Bategant-nos bes i pell
I paraules sense vent

Ara, ho veus?…ara ja si
He “imaginat” bes
I eres bes tu
I he tornat a néixer al juny
Un altre cop beneita de primavera
Batent els pètals de les meves dues ales
I ara soc flor que no té espera
I soc la calma desesperada
Per ser la boca regada
Del teu bes 


...I saber que et conec 
com a un somni que es meu
...I saber que et reconec 
com a les meves ales

“dona d’aire”



No sé por qué  
Ni en que lugar, ni cuando será
Lo que hoy sé, que sí, que será
No sé por qué en este instante de ahora
No está todavía desesperándome
El sueño que aún no ha sido deslizado
Añil y firme y rociado
Febril de tu esperanza
Y de tu hambre
De mí

Y de tu boca
O de tu palabra
De tus manos blancas
Abriendo las aguas
Y esa rendija de mundo
Ese pedazo de infinito:

 Dónde tú me veas y yo te mire y te sienta
Y los ojos del destino nos contemplen
Aún con mejor cara, a ti y a mí
Deshaciéndonos desnudos
Bajo un manto de estrellas
Y así tú seas y yo te tenga Ser dentro de mí
Y tú me beses y yo sea los labios y el confín del Universo
Y el desnudo más puro de tu beso
…Y la noctámbula fragancia
…Y la delicia de las horas
Latiéndonos deseo y piel
Y palabras sin viento 
ni ayer

Ahora, ¿lo ves?…ahora ya sí
He “imaginado” beso
Y eras beso tú
Y he vuelto a nacer en Junio
Otra vez bendita de primavera
Batiendo los pétalos de mis dos alas
 Ahora soy la flor que no tiene espera
Y soy la calma desesperada
Por ser la boca regada
De tu beso


...Y saber que te conozco 
como a un sueño que es mío
...Y saber que te reconozco 
como a mis alas

“mujer de aire”

6 comentarios:

Anónimo dijo...

guauuuuuuuuu qué fragancia la que impregnas a tu brisa. me reeeencantasssssssss.
besos

Tatiana Aguilera dijo...

Esa magnífica pintura es el marco perfecto, para la delicadeza y sensualidad de tus versos.
Un beso.

César Sempere dijo...

Otra maravilla.

Un beso,

TORO SALVAJE dijo...

Cada post tuyo es una fiesta para los sentidos.

Besos.

Terly (Juan José Romero Montesino-Espartero) dijo...

Querida Mayde:
No creo haber leído nunca tanta pasión expresada con tanta dulzura.
Si a ella le unimos la miel de tu voz, se convierte en una golosina para los oídos.
Un beso.

Unknown dijo...

No me queda que mandarte un abrazo, pues mi comentario sería una copia del comentario de Terly.
Precioso, Mayde.
Un beso enorme.
Leo