martes, 28 de enero de 2014

Ma llibertat sencera... / Mi libertad entera...



Que es va quedar tan nua
que ja no era dona ni frontera
Tan sols era la pell
de la tristesa
La flor oberta a la nit
La sang que obre camí
als versos i al vertigen

Els seus dits eren pètals
el seu pit la rosada
La seva boca immolada
era pluja i torb
d'una altra primavera
emparaulada
On l'amor havia estat
un noble designi 

Havia après
i ensamblat 
de l'amor la ferida ...

Que dorm en si mateix
la fràgil existència
de l'essència
L'emergència i la sang
de la dona de l'aire

Havia tingut que morir
a punta i vulva 
contra els bàrbars
Per després ( tota mullada )
només gaudir
de caminar somnàmbula
en despertar l'alba d'un altre somni
on poguer assolejar-se al vent 
sense cap mascle

Havia après a ser lliure
A créixer i arrelar-se
A despertar-se joiosa 
de sentir-se femella
A no tornar a ser mai 
més dòcil
A sentir-se estrangera
a la terra de l'home
A acaronar-se les galtes
quan la feien plorar
A galopar i fer bruma
les seves impol · lutes ruïnes
A aixecar-se i cridar:
PROU !
PER DÉU!
FORA !

Ara sóc jo la que parla
la que es vessa en versos
a destemps i a deshora
La que governa el cim
dels meus dies

La veritable amant 
boixa per respirar
de l' Aire:
"MA LLIBERTAT SENCERA"


"dona d´aire" 


Que se quedó tan desnuda
que ya no era hembra ni frontera
Tan sólo era la piel
de la tristeza
La flor abierta a la noche
La sangre que abre un comienzo 
al vértigo y los versos

Sus dedos eran pétalos
Su pecho era el rocío
Su boca inmolada
la lluvia y la ventisca
de otra primavera 
apalabrada 
Donde el amor había sido
un noble designio 

Había aprendido  
y ensamblado
del amor la herida...

Que duerme en sí mismo
la frágil existencia
de la esencia 
La emergencia y la sangre
de la mujer del aire

Había tenido que morir
a punta y vulva 
contra los bárbaros
Para después  
(mojada)
gozar solamente 
de caminar sonámbula 
al despertar al alba de otro sueño
Donde solearse
al viento sin hombre 

Había aprendido a ser libre
A crecer y enraizarse
a despertar dichosa de ser hembra
A no volver a ser nunca más dócil
A sentirse extranjera 
en la tierra del hombre

A acariciarse las mejillas
si la hacían llorar
A galopar y transformar en bruma 
sus impolutas ruinas
A levantarse y gritar:

¡BASTA! 
¡POR DIOS!
¡FUERA!

Ahora soy yo la que habla
la que se derrama en versos 
a destiempo y deshora
La que gobierna la cima
de mis días

La verdadera amante
loca por respirar
del Aire:

"MI LIBERTAD ENTERA"

"mujer de aire"